LA DAMA BLANCA D'AUVINYÀ
Diu la llegenda que, molts segles enrere, el pas de frontera amb l’Alt Urgell estava controlat per una família que, amb els anys, va anar perdent els seus membres fins restar-ne només una dona. Quan ella morí, una enigmàtica Dama Blanca la rellevà en la tasca.
En aquell temps, la llibertat dels andorrans es veia amenaçada per la tirania del bisbe d’Urgell, que els escanyava amb elevats impostos. Una nit de lluna vella que el bisbe anava cap al Principat, li comparegué irresistiblement seductora, prop d’Auvinyà, la Dama Blanca. Tots dos s’endinsaren en la boscúria fins l’endemà, quan el bisbe retornà trasbalsat i aterrit, jurant que mai més no passaria per allà.
Passà el temps i com que de la dona d’Auvinyà ja feia anys que ningú ni en parlava ni l’havia vist, el bisbe s’atreví a emprendre de nou el camí cap a Andorra, per tiranitzar els seus habitants. Fou el seu darrer viatge, mai més no se’l va veure. La misteriosa desaparició alliberava els andorrans del jou de l’esclavatge, però un nou perill començà a assolar la terra. Un gran llop negre de mirada terrorífica atacava cases i ramats, sembrant la ruïna i la mort i fins els pastors més valents sucumbien sota les urpes i els ullals de la ferotge bèstia.
Els prohoms de les valls feren consell general, organitzaren la cacera i fou el més valent dels síndics qui posà fi a la vida de l’execrable llop. Per a ell, però, el malson no s’acabà aquí i cada nit se li apareixia el lloparràs, fet que el va portar a perdre la salut i el senderi.
Els andorrans van acudir a la Dama Blanca per demanar-li que el curés amb les seves arts ocultes. Malauradament, els seus poders no arribaven a tant, no pogué guarir-lo, però en un moment de lucidesa li revelà que dins del llop s’hi allotjava l’ànima fosca del tirà. La mort del síndic s’endugué el darrer vestigi de la maldat del bisbe.
A la Dama Blanca, diuen que se la veu de vegades pels boscos d’Auvinyà, amatent a barrar el pas a qui vulgui sotmetre els andorrans i vetllant per la independència del país.
